Avui, dijous dia 14 de juliol, a les 9h del dematí ha vingut el senyor Gaig, professor de la universitat de Girona ens ha vingut a parlar sobre l’exili. El senyor Gaig ens ha parlat des de les societats de masses, les rutes d’exili i l’arribada a França per part dels exiliats fins a les conseqüències que els hi comportaria als exiliats aquesta eixida de Catalunya, fins al punt d’haver de passar la segona Guerra Mundial a França, Alemanya, etc, i fins i tot d’alguns de no tornar al seu país.
Per començar la xerrada ens ha fet una comparació amb Josep Irla i Pere Pujol, dos persones que viuen a la mateixa època i que són del mateix poble, Sant Feliu de Guíxols. Tots dos s’exilien a França, però l’única diferència és que Irla S’exilia amb seixanta anys,per tant mor a l’exili, i Pujol amb uns trenta anys, i torna al seu poble natal a fer la funció de regidor de l’ajuntament, que antigament l’havia ocupat el senyor Irla.
El senyor Gaig ens ha definit exili com una persona o grup de persones que se’n van del seu país per causes polítiques, voluntàriament o no. Arrel d’això ens ha explicat l’exili d’espanyols i catalans cap a França al final de la Guerra Civil Espanyola.
Al 8 de febrer de 1939 unes 250.000 persones estaven travessant la frontera entre Catalunya i França, d’un total de 464.000 ciutadans que fugen arrel d’una repressió, aquesta ègida és coneguda com el moviment migratori més gran de l’historia. Aquest moviment va ser causat per gent que no estava d’acord amb el sistema polític que hi va quedar, i d’altres per l’anulació dels drets humans per part dels vencedors de la guerra.
Les rutes d’exili que hi havia per arribar a França eren les següents:
· Per la costa, passant per Portbou, hi varen passar unes 90.000 persones.
· Per l’Alt Empordà, per gent més preparada per caminar.
· Per la Jonquera i les Illes, és per on va passar Josep Irla, juntament amb ell hi varen passar 250.000 persones.
· També per la Garrotxa i part del Ripollès, és un pas dur, per on va anar Pere Pujol, passant per Beget,...
· Per el Ripollès central, hi varen passar unes 40.000 persones.
· O bé per la ruta de la Cerdanya, per on hi van passar unes 60.000 persones.
Un cop els exiliats arribaven a bon port, és a dir a França, només faltava que hi fossin acceptats i que tinguessin els mateixos drets que els francesos. 71.000 catalans de 464.000 espanyols es varen quedar a França, i d’aquest total la meitat varen tornar a Espanya. Els exiliats que varen arribar a França els varen acumular en camps de concentració, la majoria era gent amb condicions deficients després del llarg viatge i es varen muntar barracons de fusta. Per ajudar a mantenir a la gent dels camps de concentració els hi donaven el menjà bàsic, i els que en robaven i tenien un mal comportament en el camp els separaven en camps de càstig, amb condicions encara més dures. Al llarg del temps es varen anar separant els homes militars dels homes “civils”, així com la separació de les dones i els nens.
Al 1994 esclata la Segona Guerra Mundial i França va ser ocupada per els nazis. Arrel d’això empitjoren les condicions dels camps de treball, i això incita als homes a voler sortir del camp. Per això els exiliats fan un pacte amb França, que els deixa sortir del camp amb la condició de que els ajudin a fer construccions per a la guerra. Molts d’aquests allistats per ajudar als francesos van a parar a les mans dels alemanys. Els que hi cauen acaben o bé al forn de Mattausen, en el qual hi varen morir fins a 3.000 catalans, o bé a les cambres de gas, un sistema massiu d’eliminació. Això es va produint fins que els alemanys se’n adonen que han de deixar d’eliminar persones per tal de tenir ma d’obra barata per a poder continuar, i si és convenient, guanyar la guerra. Comença la decadència d’Alemanya i EUA allibera gent dels camps d’extermini.
L’exemple de Josep Irla i de Pere Pujol, que resisteix i torna a sant Feliu de Guíxols, on és nomenat regidor, el mateix que havia sigut Irla, que mor a França, representa la recuperació de drets. I ha de quedar molt clar que tot i que Irla no pogués exercir de president en sí a França, hi ha hagut continuïtat des del 1932 fins ara, mai s’ha interromput.
Un tercer perfil d’exiliat podria ser Pau Casals, que sempre va lluitar pacíficament per llibertat pacíficament.
Abans d’acabar la xerrada s’ha fet una pregunta,”Irla, un cop a França, que fa?” i la resposta ha sigut “Reorganitza una fàbrica de suro d’un poble, gràcies a un alt nivell adquisitiu, i dona feina als pobletans en moments difícils i per això l’alcalde els protegeix. Ja que no es podia saber que era president de Catalunya”.
Al finalitzar l’acte el senyor Gaig en ha aclarit que tant els exiliats, tant demòcrates com els republicans com els revolucionaris, tots es vengen, ni són bons ni dolents, ens ha deixat molt clar que hem de ser crítics per potenciar un futur millor per tots nosaltres.
1. Com contribueix l’esport en els Drets humans?
