miércoles, 13 de abril de 2011

MÚSICA I DRETS HUMANS.


Avui dimecres 13 d’abril és tercer dia de crèdit i a primera hora del matí, els alumnes de 4t del Bell-lloc hem assistit a l’aula magne a una conferència de dos professors i cantants anomenats Maria José i Mauricio Campos. En Mauricio en ha parlat de la vida del cantat xilè Víctor Jarra i la Maria José en ha cantat les seves cançons amb en Mauricio de guitarrista.



En Mauricio en ha explicat que Víctor Jarra va ser un gran cantant pel seu país, com pels catalans en Joan Manuel Serrat, també va ser un gran compositor i actor de teatre. Els pares d’en Víctor eren camperols: Manuel i Amanda. Desprès de la mort de la seva mare, ell ingressa al seminari on només hi va residir poc més d’un any, però aprèn cant gregorià. Al 1962 ingressa en la universitat de teatre de Xile. També es va casar amb Joan Turner i van tenir una filla, i poc desprès va crear un grup Quilapagir. 



En Víctor va ser una gran defensor dels drets humans de Xile, durant el 1973 hi va haver una revolta militar on van destituir al president socialista i a tots els qui pensaven com ells. En aquell temps el president era Salvador Allende. En Víctor es disposava a fer un concert en la universitat de Xile quan els militars els van traslladar a ell i a tots els qui estaven allà(unes 5.000 persones) a un camp de futbol. Un cop allà, els soldats van voler torturar a Víctor fent-li de tot: tallaven els cabell amb unes tisores de tallar ungles, feien simulacres d'afusellament o l’electrocutaven al ``parrilero´´.



Aquell mateix dia va morir, i la autòpsia afirmava que va morir d’un 44 trets per tot el cos, el cos el va trobar la seva dona al carrer, entremitg dels altres morts, per dissimular l’assassinat.
Quan en Mauricio ha acabat d’explicar-nos la seva història, ell i la Maria ens han cantat diverses cançons d’en Víctor: ``Cigarrito´´, ``Recurda a Amanda´´(dedicada a la seva mare) i ``Deja la vida llorar´´.


El cigarrito una de les cançons més famoses de Victor Jara







SOMOS 5000


Somos cinco mil aquí.
En esta pequeña parte de la ciudad.
Somos cinco mil.
¿Cuántos somos en total
en las ciudades y en todo el país?
Somos aquí diez mil manos
que siembran y hacen andar las fábricas.
¡Cuánta humanidad
con hambre, frío, pánico, dolor,
presión moral, terror y locura!
Seis de los nuestros se perdieron
en el espacio de las estrellas.
Un muerto, un golpeado como jamás creí
se podría golpear a un ser humano.
Los otros cuatro quisieron quitarse todos los temores,
uno saltando al vacío,
otro golpeándose la cabeza contra el muro,
pero todos con la mirada fija de la muerte.
¡Qué espanto causa el rostro del fascismo!
Llevan a cabo sus planes con precisión artera sin importarles nada.
La sangre para ellos son medallas.
La matanza es acto de heroísmo.
¿Es éste el mundo que creaste, Dios mío?
¿Para esto tus siete días de asombro y trabajo?
En estas cuatro murallas sólo existe un número que no progresa.
Que lentamente querrá la muerte.
Pero de pronto me golpea la consciencia
y veo esta marea sin latido
y veo el pulso de las máquinas
y los militares mostrando su rostro de matrona lleno de dulzura.
¿Y Méjico, Cuba, y el mundo?
¡Qué griten esta ignominia!
Somos diez mil manos que no producen.
¿Cuántos somos en toda la patria?
La sangre del Compañero Presidente
golpea más fuerte que bombas y metrallas.
Así golpeará nuestro puño nuevamente.
Canto, que mal me sales
cuando tengo que cantar espanto.
Espanto como el que vivo, como el que muero, espanto.
De verme entre tantos y tantos momentos del infinito
en que el silencio y el grito son las metas de este canto.
Lo que nunca vi, lo que he sentido y lo que siento
hará brotar el momento....



No hay comentarios:

Publicar un comentario